dimecres 14 de març de 2007, 00:00:00

2 Comentaris

En una setmana plena d’indefinicions i mals de cap, finalment i de manera sobtada es decideix anar en petit comitè a fer el Cambradase (*). Com no ho havíem planificat, tant sols tenim clar que pujarem el seu vessant occidental i després ja veurem, hi ha vàries opcions, però cap contempla precisament la que esdevé definitiva.

[+] click para ampliar El grup en la punta occidental del Cambradase

[+] click para ampliar Flanqueig entre la punta central i oriental del massís

[+] click para ampliar Un altre flanqueig, ara abandonant el cim oriental en direcció al tranquil cordal carener

[+] click para ampliar En Salvador mirant-s´ho des del final del flanqueig

[+] click para ampliar Ara em toca flanquejar a mi

[+] click para ampliar

D’aquesta manera, quedo amb la Montse i el Jaume a Barcelona, per anar a trobar-nos amb el Salvador i el Javier a Sallent a les 6 del matí. Pujem en dos cotxes, fent una aturada curta a Puigcerdà, per a prendre un café. Seguim, ara ja dins la Cerdanya Nord, per la carretera estatal francesa N-116 fins a la localitat de Sant Pere dels Forcats, que travessem, per arribar a l’esplanada on hi ha l’estacionament de les pistes d’esquí incloses en aquest domini. Estem a 1.620 metres d’alçada, són les vuit del matí i l’aspecte sembla més propi de finals del mes de maig que de mitjans de març. No hi ha pràcticament ningú, llevat d’un grup d’excursionistes francesos que van a fer el corredor Vermicelle. No tenim gaire clar si encara es pot anar més amunt amb el cotxe i el lloc exacte on s’inicia l’ascensió (tot massa precipitat), per la qual cosa li pregunto a un dels encarregats de les pistes l’orientació correcta per fer el cim pel seu llom occidental i, en un perfecte català afrancesat, em respon que seguim sempre les pistes que pujen més dretes i a la dreta, ja que acaben al llom mateix de la muntanya i que més amunt, a l’hivern, no hi ha cap carretera ni pista transitable, tot i que a l’estiu sí.

Decidim deixar les raquetes al cotxe (de baixada no haguessin estat sobreres) i a un quart de nou iniciem la pujada, travessant primer una pista d’esquí, enfilant-nos per una pala molt dreta que surt a la seva esquerra, sense innivació artificial, que va per sota un filat elèctric. Més endavant s’ajunta amb la pista de la Font Petita, que seguim. La màquina acaba de passar i ha deixat la neu pentinada i dura, per la qual cosa, tenint en compte el fort grau d’inclinació, hi ha algun moment en el que els grampons no haguessin estat de més, però cercant el sector més assoleiat seguim pujant. En una hora i deu minuts fem els primers 500 metres de desnivell i ens aturem a contemplar el paissatge que tenim a l’horitzó, la Serra de Madres a la dreta, els Perics i el Carlit, i tots els pics del seu entorn, a l’esquerra, són els relleus geogràfics que més criden l’atenció. El dia és esplèndit, amb un cel net i un sol radiant, i pràcticament sense vent, que era, en principi, l’element meteorològic més temut, tota vegada que el dissabte s’havien anunciat cops de fins a 180 Km / hora al mateix Santuari de Núria.

Seguim pujant, sempre per la pista més dreta (ara la de la Font Freda), fins que arribem a una zona on hi ha una antena i un cercat, i aleshores abandonem la monòtona, pero directíssima, pujada i flanquejem cap a l’esquerra per un petit bosquet que, a l’estar fora del domini esquiable, fa que la neu acumulada en algun punt ens arribi fins als genolls. Finalment guanyem la carena, en un punt on hi ha una gran fita de pedres (2.450 m). Davant nostre s’obre una immensa panoràmica sobre la Cerdanya, les seves muntanyes, la Serra del Cadí, el Pedraforca traient el nas pel seu darrere i, més propera, entre altres, la serra dels Puigmals. Amagada per sota nostre queda la Vall d’Eina, un dels nostres hipotètics destins. Si fins ara el vent ens ha respectat, a partir d’aquest moment deixa de fer-ho.

Estem en ple cordal, no tenim cap protecció natural, per tant, anem patint els capricis d’una forta ventada del nord que fa que la pujada per la còmoda carena esdevingui feixuga. Arribem al cim del Ras (2.600 m), que certament no té aspecte de pic, on hi ha una altra gran fita de pedres, i tenim per primer cop a la vista les impressionats muralles rocalloses i verticals del circ del Cambradase i la cresta que uneix les seves tres arestes cimeres. Un bon grapat de fotografies, algunes a contrallum, per captar aquest grup de conegudes canals i corredors que, des d’aquí, tenen un aspecte amenaçador (i des de dins, també). Ens aturem a esmorzar a redós del llom, encarats a la Vall d’Eina, per evitar els cops del vent i, sense gaire dilacions, ja que la sensació de fred és molt acusada, reiniciem la pujada pel llom herbat, que té un gruix de neu escàs, seguint fites de pedra. Pocs metres abans de la primera punta del Cambradase i amb la Torre d’Eina a la vista, passem per una curta i senzilla aresta nevada que ens deixa al petitíssim pic occidental (2.711 m), on ens creuem amb tres excursionistes que venen del Vermicelle. Aturada obligada per la foto de grup i seguim baixant per l’estret cordal que ens ha de dur al collet que ens separa de la punta central, admirant la verticalitat de la paret que ens queda a l’esquerra, per on pujen les canals. Metres més enllà d’aquest coll decidim posar-nos els grampons, ja que hi ha algun tram amb glaç i el terreny no sembla gaire segur. Per accedir a la punta central es pot anar per l’aresta o bé seguint un corriol molt marcat que la flanqueja per la dreta, que és l’opció prudent, i així ho fem. Assolim el cim de 2.750 metres a les 12 hores. La panoràmica circular és total, del mar al Cadí, passant pel Canigó, de les muntanyes de l’olla de Núria al Carlit, qualsevol relleu geogràfic que tregui el nas en 360º està a la nostra vista, és realment meravellós poder gaudir d’un moment així, i, a més a més, el vent ha deixat de bufar.

Fem desenes de fotos i ara cal decidir per on continuar l’excursió. Tenim dues opcions al cap, una és apropar-nos a la Torre d’Eina, pel Serrat de les Fonts, ja que no sembla que el seu accés estigui gaire colgat de neu, i baixar per la Vall d’Eina, o bé arribar-nos al pic oriental del Cambradase i tornar per la coma que tanca el Puig de l’Home Mort. Tenim moltes hores pel davant, no estem gaire cansats, malgrat els mil cent metres de desnivell que hem superat, ha parat el vent, hi ha fam de muntanya, ....

Els mapes tracen dos camins de pujada, el que més o menys hem seguit i el que puja per la coma esmentada, però entre l’un i l’altre, un traçat de punts ens indica que hi ha un tram exposat i a la vista està que la cresta que tenim davant té la seva, diguem-ne, gràcia. Es decideix fer la tercera punta del massís i si veiem que el pas en direcció al collet del cordal del Puig de l’Home Mort és clar, doncs baixarem per la seva vall, en cas contrari ens decantarem cap a la zona d’Eina. A mi no em ve gens de gust passar per l’aresta i comento que si la idea és recular en direcció a la torre, doncs m’aturo en aquest punt i espero a la resta del grup que vagi i torni. El Salvador va d’exploració per veure com està el tema i ens fa senyals de que hi anem, que, al seu entendre, la sortida del pic és franca. D’aquesta manera, amb precaució, ens enfilem pels rocs d’aquesta fina cresta, atents a l’estimball que tenim a l’esquerra i el fort pendent nevat que hi ha a la dreta. Un cop d’alt del pic oriental del Cambradase (2.708 m) omplim de megabites les tarjetes gràfiques de les càmeres, doncs l’espectacle visual segueix sent superb. El que no sembla que hagi de ser gaire fàcil és la sortida fins al collet superior de la coma de l’Home Mort (vaja nom de posar-li a l’indret, penso jo, és la segona collada amb aquest mot que faig en dos mesos, l’altre va ser a la zona del Morters, que precisament tenim a l’horitzó). Hem de fer un flanqueig per un mantell nevat molt inclinat, que va a petar a la Coma Amagada, que no sembla gaire segur i és bastant exposat. Però la decisió està pressa i tirem endavant. Guardem els bastons i agafem els piolets.

D’aquesta manera baixem per unes roques fins el pendent de neu, primer va el Salvador i la resta del grup l’anem seguint. La neu es veu consolidada i hi ha una antiga traça que seguim. A mig camí, just per sota un esperó rocallós, el grau d’inclinació lateral s’accentua i optem per passar d’un en un. El Salvador, incombustible, seguix obrint el pas i després vaig jo, que no ho tinc excesivament clar, ja que converses mantingudes i situacions passades per altres companys la darrera setmana em venen al cap. De totes maneres, l’estat de la neu és força consolidat, no mostra tampoc plaques, i això em mig tranquilitza. Un cop salvat el flaqueig, salto al vessant nord-oest de la carena on el pendent és més suau i l’espai de pas més ample i segur, estem a 2.695 metres. Darrera ve la Montse, a qui tampoc li fa gaire gràcia aquest tram, tancant la comitiva el Jaume i el Javier, als qui, com el Salvador, aquests passos els hi provoquen un estat d’exaltació que no tenen res a veure amb la meva poca confiança i així els hi faig saber, per a sorna seva, sobretot del Javier, que en això té la mà trencada. En els mapes hivernals aquest flanqueig surt puntejat i a la vista de la traça que hem deixat sobre la neu, sembla que haguem volgut imprimir en la pròpia muntanya allò que mostra la cartografia.

Un cop els cinc hem salvat l’escull més important de la sortida i ens recuperem uns de les descàrregues d’adrenalina patides i els altres dels nivells d’exitació assolida, seguim el franc cordal en direcció a l’ample collet (2.708 m), on hi ha vàries fites i algun abric de pedres, que per la seva orientació, està colgat de neu. També hi ha un pal amb unes malmesses banderetes de colors que ens recorden les de les oracions nepalís.
Com la resta del dia, la panoràmica que tenim és amplíssima, tot i que ara veiem per sota nostre molt més definida la vall de Planés, el Serrat dels Esqués, entre el Pic de l’Orri i el Roc del Boc, mentre que el Canigó es retalla entre els Puig de Gallinàs i el Pic Rodó. Com la carena baixa de forma sobtada a llevant, tenim una magnífica vista sobre la vall del Tet i al fons la plana rossellonenca amb l’horitzó mediterrani tancant la costa vermella. Mirant enrere, veiem perfectament el llom pel que hem pujat i les tres puntes del Cambradase, així com el cordal que ens portaria fins a la Torre d’Eina, fita que deixem en el calaix. Com el vent és fluix i el dia esplèndit, després de fer-nos algunes fotos, decidim dinar, ja que són les dues del migdia, però no ens entretenim gaire, doncs sembla que la ventada vulgui revifar.

Estudiem la possibilitat de tancar la sortida pel Puig de l’Home Mort, però queda un xic apartat de l’estació d’esquí on tenim els cotxes, per tant, optem per baixar de forma directa per la coma central, seguint unes grans fites de pedra, tractant de no obrir-nos massa a la dreta, doncs aniríem a parar a una vall acanalada. El Salvador comenta que l’ús de les polaines sembla imprescindible i si bé al principi no li fem cas (massa que li hem fet ja), finalment ens les posem, ja que el gruix de la neu és considerable i està bastant flonja (hi ha zones on m’enfonso per sobre els genolls, però també sóc el que arrossega més pes a sobre). La baixada és força còmoda, però dreta, i a vegades cal anar en compte, doncs la neu cobreix els blocs de pedra que hi ha sota i pots donar un mal pas, però sense incidències anem perdent desnivell, fins que arribem a la zona prèvia al bosc (2.350 m), on deixem de veure les fites. Com no hi ha cap traça anterior que ens indiqui la senda, fem una recomposició de lloc i entrem al bosc decantant-nos un xic a l’esquerra, orientats a nord, ja entre els arbres, fins arribar a una zona d’enormes blocs de pedra, que és per on jo recordava haver llegit que pujava el camí provinent de Pla de Cambradase i efectivament, més endavant, tornem a trobar les fites. La neu és més escadussera i ens permet veure el sender, molt fressat i evident, que va perdent alçada pel mig dels pins i els avets, fent més distreta la nostra baixada.

Finalment travessem una pista d’esquí fora de servei per manca de neu, deixant enrere un gran rètol de fusta que indica el camí al cim, i arribem al Pla de Cambradase, a 1.940 metres d’alçada, que és on a l’estiu sol començar la pujada pel vessant del que venim. És una plana herbada ample, esquitxada de grans avets, amb unes taules i uns bancs, tancada a l’horitzó per les parets rocalloses de la muntanya. També és la confluència de diferents pistes del domini esquiable, per tant, per no errar la nostra baixada, mirem el plànol i veiem que hem de seguir per la pista blava que surt just a l’esquerra de l’estació superior del remuntador. Travessem les pistes i seguim la seva traça, per salvar els prop de 300 metres de desnivell que encara ens queden per baixar. Més endavant retrobem les pistes per les que hem pujat al matí i arribem al pàrking on tenim els vehicles, on ja queda poca gent. Són les 16,45 hores, hem trigat unes 8,30 hores en completar l’excursió. Els GPS donen dades una mica confuses sobre desnivells i distàncies. Finalment hem salvat gairebé 1.200 metres de desnivell positiu acumulat, en poc més de 12 quilòmetres de distància.

Els pocs esquiadors que hem trobat i el reduit nombre de cotxes que romanen a la zona d’estacionament ens fan desdir de la possibilitat de tornar per Prada de Conflent i Girona, i optem per la via normal de la Cerdanya, fent una aturada gastronòmica a Guardiola de Berguedà, per tant, abans de les nou del vespre tots a casa. Una sortida sorpresa, que ens ha deixat unes sensacions molt possitives.

(*) Probablement haureu vist diferents mots toponímics sobre aquesta muntanya, per exemple, Carles Gel el cita com a Cambredase, també el veiem com a Cambra d’Ase, mentre que Nuet i Badia l’anomena Cambradase, i així li he dit jo sempre, i de les consultes que he dut a terme, he arribat a la conclusió de que és aquesta la seva denominació, diguem-ne, oficial, ara em cal esbrinar el per què. De totes maneres, no hem d´oblidar que els noms dels llocs formen part del patrimoni cultural i lingüístic d´un poble i contenen elements importants de la seva història i de la seva tradició. Són el lligam més profund entre la llengua i el territori. Per això cal que es conservin i s´utilitzin correctament. 

Galeria de fotos:
http://www.madteam.net/fotografia/galeria.php/2908

Text : Xavier Romero
Fotos : Salvador Brunet i Jaume Pla
Data : 11 de març de 2.007

2 Comentaris

Enviat per Bouvier el divendres 16 de març de 2007

“Magnifica excursió, jo la faig passant pel Pic de l'Home Mort i continuant la baixada per l'aresta fins a la serra de Planès , i d'alla varem trovar una pista que ens va portar directa al parking, no creguis que es fa molta mes volta, com a minim a l'estiu. El flanqueig que comentas a l'estiu no presenta cap problema, però si que acollona una mica la timba que tens.
Felicitats”

Enviat per Bouvier el divendres 16 de març de 2007

“Magnifica excursió, jo la faig passant pel Pic de l'Home Mort i continuant la baixada per l'aresta fins a la serra de Planès , i d'alla varem trovar una pista que ens va portar directa al parking, no creguis que es fa molta mes volta, com a minim a l'estiu. El flanqueig que comentas a l'estiu no presenta cap problema, però si que acollona una mica la timba que tens.
Felicitats”