dilluns 1 de maig de 2006, 00:00:00

Tots els adjectius són pocs per definir una sortida com la d'aquest diumenge 30 d'abril, doncs hem gaudit d'una enorme diversitat de paisatges, hem fet íntegres dos dels serrats més poc transitats de la zona de Núria, hem pujat els quatre cims principals i el secundari d'aquesta carena que uneix el Pic de l'Àliga amb el Torreneules, hem perdut quasi 500 metres de desnivell per una llarga llengua de neu, en un dels moments més divertits de la jornada, ens hem endinsat en el meravellós i ferèstec territori de les Roques de Totlomon i finalment hem passejat per les Gorges del Freser, contemplant l'enorme cabal d'aigua que duu el Salt del Grill. Tot això en vuit hores, superant un desnivell possitiu de 880 mts., més altres 1.870 mts. negatius.

[+] click para ampliar El Puigmal dominant la Vall de Núria des del Pic de l'Àliga

[+] click para ampliar El Noufonts i el Pic d'Eina, amb la Coma de Noucreus en primer terme, des del Pic de la Pala

[+] click para ampliar Tota la colla (bé menys jo) al Coll de Torreneules

[+] click para ampliar La divertida baixada per la llengua de neu de la Coma de Gispet

[+] click para ampliar El Salt del Grill a les Gorges del Freser

[+] click para ampliar

[+] click para ampliar

De Barcelona hem sortit la Núria, el Javier i jo i ens hem trobat a La Gleva amb el Ion, que venia d'Arbeca, amb el Salvador, de Manresa, i amb en Lluís, de Vimbodí, un company de Madteam (Luisildo), a qui hem tingut tots plegats el plaer de conèixer i que espero que la distància no sigui obstacle per tornar-nos a veure, amb el Jordi, d'Olesa, el Joan, del Baix Llobregat, i amb els tres veterans més forts que he conegut mai, la Sigrid, el Jordi i el Fredi, del Vallès Occidental (algun efecte especial deu tenir la Serra de l'Obac perquè tinguin aquesta potència). Tan sols faltava juntar-nos a Queralbs amb l'altre Jordi, de Pardines, que amb el Roger, el Toni i un quart Jordi, han completat avui la colla on, com es pot veure, hem comptat amb gent de força indrets de Catalunya.

Per estalviar-nos a la tornada els trams de pista i de carretera que hi ha entre la central de Daió de Baix i l'estacionament del cremallera a Queralbs, hem deixat primer de tot un cotxe d'enllaç a la zona del Pont de Daió. Treiem els bitllets del cremallera (per cert, la Núria al final no paga) i ens plantem al santuari. El dia és radiant i la vista de les muntanyes de l'olla deixen ben a les clares que la decisió de no dur les raquetes ha estat un encert. Agafem el telecabina i pujem fins a l'alberg, on comencem de fet l'excursió. Són dos quarts de deu del matí i enfilem el camí que ens ha de dur al nostre primer objectiu, el Pic de l'Àliga (2.428 mts.). Al ser molta colla, cal veure quin serà el ritme inicial de la marxa i realment ha estat més fort del que habitualment portem, ja que els 300 metres que separen l'alberg del cim s'han enllestit en 40 minuts. Els dos turons que conformen aquest contrafort de l'olla de Núria ens fan dubtar de quin és realment el punt zenital, al meu entendre és on hi ha la fita de pedres, però visualment sembla que sigui l'elevació del costat. Finalment l'altímetre i el GPS m'han donat la raó. De totes maneres els hem fet tots dos. Decidim esmorzar aquí mateix i un cop enllestit l'entrepà ens dirigim al Pic de la Pala (2.477 mts.), cim secundari de la serra, amb un grup de roques blanques que el fan característic, al que s'arriba ràpidament pel llom herbat de la carena. La vista sobre la Vall de Núria i les muntanyes que la tanquen és total, i anem anomenant cadascun dels pics i els colls que s'albiren des d'aquí, ja que el que per nosaltres és una zona molt trepitjada, pel Lluís és força més desconeguda. La Núria opta per flanquejar aquest tram de la caminada, ja que de l'excursió "de mínims" (6,30 hores i 1.195 mts. de desnivell acumulat) que vam fer diumenge passat a Montserrat, s'ha endut un parell de pedres instal.lades al ronyó i encara ens queda molta ruta per fer. Gentilment el Javier l'acompanya i s'estalvia de pas un parell de pujades.

El tercer pic al que ens dirigim és el Puig de Fontnegra (2.722 mts.), cim molt arrodonit que tanca pel nord la Coma del Clot, que ens queda a la dreta. La pujada és sostinguda, per un terreny que combina pedres i herbes i el grup no es trenca gaire, per tant les diferències entre els més canyeros i els que no ho som tant no són exagerades. Un cop dalt del cim, la vista és encara més ampla i ja divisem un munt de cordals. Davant nostre el Serrat del Mig, on hi destaca el cim de Rocs Blancs (el Jordi vol engrescar al Roger a anar-hi, però pensar el que ens falta encara els fa desistir), més al lluny els sempre presents Bastiments i Gra de Fajol, amb el Pic de l'Infern treient el nas, per sota nostre la jaça de dalt de Coma de Vaca i el Puig de Pastuira i el Fontlletera, per darrere dels dos Torreneules, que tapen el Balandrau. En Lluís l'endemà vol fer l'olla de Vallter i des d'aquí té una visió més o menys clara del recorregut que l'espera, ja que la referència del Coll de la Marrana és molt evident.

Baixem fins al Collet de Fontnegra on ens esperen la Núria i el Javier i enfilem el punt més alt de l'excursió, el Cim de la Coma del Clot (2.726 mts.), antigament conegut com Torreneules Gran i així ens ho fa veure en Fredi, que porta un mapa Alpina amb una versió més antiga que la nostra.

La pujada és directa per una línia carenera molt evident, que flanquejem una mica per l'esquerra per evitar certes plaques de neu que es resisteixen a abandonar la muntanya. El cim, a diferència de l'anterior, és una mica més petit i rocallós i ens ofereix una panoràmica nova sobre la Vall de Ribes, la Serra Cavallera, el Taga i la Serra de Montgrony, així com les puntes del Montseny a l'horitzó sorgint entre els núvols. També ens deixa veure la sifonada que ens queda per arrribar al darrer cim del dia, el Torreneules (2.711 mts.) i la increïble baixada que haurem de fer per arribar al nostre punt final, les Gorges del Freser, que queden molt, molt avall.

Davallem per un llom a estones herbei i a estones pedregós en direcció al Coll de Torreneules (2.563 mts.), pas que separa les comes de Vaca i del Clot, on hi ha una creu metàl.lica amb un recordatori. Optem per deixar les motxilles i enfilar el cim alliberats del seu pes, tot i que el Salvador prefereix seguir amb la seva a coll i bè.

Aquesta darrera pujada és més dreta i el terreny ja no és tan amable, doncs, si bé al principi, encara combina pedra i herba, més amunt és una tartera de blocs, que anem saltant, encara que a trams aprofitem per pujar per alguna que altra congesta de neu que queda a la dreta del cordal. Finalment salvem el darrer escull pedregós i arribem al pic del Torreneules, on ens creuem per primer cop amb un altre grup, que venia des de Coma de Vaca, demostrant un cop més que aquest cordal està força oblidat, en detriment dels sempre concorreguts Noucreus o Noufonts. Dalt del pic hi ha una fita metàl.lica coneguda com Oratori de Sant Eudald (la Núria esperava trobar-se amb un santuari com el de Fàtima), al costat de la qual ens fem la primera foto de grup, però falten les nostres conegudes banderes, el Ion se les ha oblidat al coll. Ho deixarem per més tard.

El que si queda clar és que comencen a pujar núvols amenaçadors per la Vall de Ribes i sembla que la boira se'ns instal.larà a sobre, per tant, optem per marxar sense més dilació. Són dos quarts de dues quan ens reagrupem i comencem a prendre decisions. Primera, no baixar per la Serra de les Pedrisses com estava previst inicialment, ja que està completament tapada, sino deixar-nos caure per la llengua de neu que hi ha formada a la Coma de Gispet, ja que, de fet, aquesta està tallada més avall pel Camí dels Enginyers (G.R. 11.7) a l'alçada de les roques de Castellcervós, possibilitat acceptada unànimement, tota vegada que el camí a seguir és molt evident i sembla força segur. Segona, dinar una mica més avall del punt on estem ara, donat que el vent comença a deixar-se notar, cercant un punt més arresserat. I tercera, fer-nos aquella foto de cada sortida que mou tantes passions.

Recollim veles i banderes i comencem a baixar per la llengua de neu. No sabem en quin estat es troba, però tenim clara una alternativa pel llom herbat que hi ha al seu costat. Un cop la trepitjem, veiem que està compacta, però que no calen grampons, ja que permet deixar-se anar lliscant. Aquí els experts en el tema demostren les seves habilitats, al Roger no li cal la taula d'snow, amb les seves botes en té prou, la resta del grup el segueix amb molta soltura, tot i que en Salvador opta per un "culen-bajen" bestial, i al darrere quedem la Núria, el Javier, el Lluís i jo. Comença l'espectacle, a la Núria li agafa un atac de riure, i realment fa una baixada digne del millor ballet clàssic, el Lluís i en Javier no es volen perdre detall, ja que val la pena, i l'acompanyen, jo decideixo sortir-me tant com puc del terreny nivat i anar pel prat, i aprofito per prendre fotos. En un replà prop ja del G.R., on s'ajunten dos torrents, la capçalera del grup ha decidit parar a dinar i fem via del que portem.

El cel ja està completament tapat, encara que no amenaça pluja, però del Coll del Torreneules cap amunt ja no es veu res. Anem a cercar la traça del G.R., passem pel costat de l'imponent mole de roques que conforma el Castellcervós, i seguim la senda en direcció oest fins que aquesta trenca clarament a nord per dirigir-se a l'alberg. És un camí molt planer ja que pràcticament no perd cota, per tant, podem anar força ràpids. Un cop passada la Cabana de Pedrisses veiem clarament el que ha de ser la nostra baixada. Realment impressiona el pendent i el desnivell a salvar. En el punt on hi ha un pal indicador, des d'on es veu l'alberg del Pic de l'Àliga, s'intueix el camí que hem de seguir, en un angle de 180º sobre el G.R., just per sobre de les restes d'un orri, on hi pastura un ramat d'ovelles. Al principi no és molt evident, però com tenim clar que hem d'anar a parar al Canal del Freser i la seva línia es veu avall de tot, doncs ens deixem anar pel prat, fins que trobem el sender a l'alçada d'un punt on tornen a confluir dos torrents. Hi ha alguna que altra fita escadussera, però aquest camí a l'hivern deu ser força perdedor, apart que tremendament costerut. Al.lucinem amb la marxa dels companys Enric, Encarna, Jaume i Montse, que ens van passar la ruta, doncs el van fer en sentit contrari ara fa set dies, però ja sabem com les gasten.

El Javier ens monta un numeret. Decideix anar a tocar una ovella, i el que provoca és que el ramat comenci a tirar muntanya amunt. Es fot una costellada de nassos, però hi torna, les ovelles cada cop més enfilades a la muntanya i ell corrent pel prat. Digne simulacre de les exhibicions de gossos d'atura de Castellar de n'Hug.

Un cop cop recuperats de l'espectacle visual i del que ens ofereixen els isards enfilats per les roques, baixem en continuades llaçades, pel mig d'aquesta coma voltada de roques i parets verticals, solcada per l'aigua per tots els costats. És un paratge realment suggestiu, que alleugera el treball que estant soportant els nostres genolls.

Arribem finalment al canal, i el travessem per un punt on hi ha un pas de formigó (la resta està tapada amb fustes), trobant-nos a l'alçada del torrent que alimenta el Salt del Grill, al redós de les espectaculars Roques de Totlomon que tenim a la dreta. Creuem una zona planera i herbada coneguda com Les Collades, on admirem la coma per la que hem baixat, que des d'aquí fa repensar-se la seva pujada. Les Gorges del Freser ja estan a tocar, ja que es veu la pista que per l'altra riba porta a La Farga. En poca estona, baixant per un camí força trinxat que va fent giragonses, arribem a una esplanada en la que ens incorporem al sender que baixa de Coma de Vaca. Ens aturem una estona i, tenint en compte que ningú m'espera per sopar, proposo anar a Can Manel de Pardines un cop enllestim l'excursió. Vist que a la meitat de la colla li va bé, doncs fem una trucada i encarreguem taula. Ja s'està convertint en un clàssic acabar entaulats. En Lluís es lamenta, ja que té reservat el sopar a l'alberg de Pastuira, però li faig veure que encara té una tirada de quilòmetres fins a Setcases i que li convé descansar una mica si vol estar en plena forma l'endemà. Confio en que altres ocasions tindrem.

Estem en terreny turístic i si durant tot el dia hem anat pràcticament sols, doncs ara compartim la caminada amb força grups de persones que gaudeixen d'aquest bonic entorn natural, on l'aigua, els boscos i les roques fan que sigui un excel.lent marc per a dedicar-hi una estona. El Salt del Grill fa brogir les seves aigües com jo no el recordava, per tant li dediquem una visita, ja que val la pena contemplar aquest estimball que avui pràcticament hem vist nèixer.

En poc més de deu minuts arribem al Pont de Daió, i bona part del grup ens treiem les botes i els mitjons i posem els peus dins de l'aigua gelada, però reconfortant, del Riu Freser, doncs la llarga i a estones feixuga baixada els hi ha passat la seva factura.

Tantmateix, amb el cotxe d'enllaç, els conductors anem a recollir els altres vehicles que hem deixat al matí a Queralbs i tornem per cercar a tota la colla.

La Sigrid, el Jordi i el Fredi, així com el Roger, el Toni i un altre dels Jordis, marxen cap a casa, en Lluís se'n va cap a l'alta Vall del Ter (ja ens explicarà com li ha anat) i la resta, és a dir, la Núria, els dos Jordis, el Ion, el Javier, el Salvador, el Joan i jo enfilem cap a Pardines, on ens espera l'habitual menú de Can Manel. Així, un cop enllestit el tiberi i exposades les properes propostes (entre elles la pujada a la Punta Alta el primer cap de setmana de juny), tornem a La Gleva on ens acomiadem definitivament.

Jornada completíssima, amb les fites assolides, on he pogut comprovar un cop més que les diferències d'edat dels membres del grup, quan ens mouen sentiments similars, no ha de ser cap obstacle, sino més aviat el contrari, ha de servir per guanyar experiències.

Galeria de fotos : http://www.madteam.net/fotografia/galeria.php/2031 

Text i fotos : Xavier Romero

Data : 30 d'abril de 2006