dimarts 28 de desembre de 2004, 00:00:00

Després de vàries dilacions, finalment el dissabte dia 11de desembre vam poder fer l?excursió al Puig de Bassegoda, a l?Alta Garrotxa, tornant per la Vall de Sant Aniol d?Aguja. Amb alguna baixa de darrera hora, a tres quarts de nou ens trobàrem a Sadernes, des d?on ens vam dirigir, per una pista en força bon estat, fins a la reduida zona d?estacionament del Pont d?En Valentí. Abans que nosaltres hi havia arribat un grup de caçadors, però encara hi havia lloc. A l?hora de preparar la sortida, consultant mapes, guies i ressenyes d?altres excursionistes, vaig comptar que, fent-la en el sentit contrari a les agulles del rellotge, tindria una durada aproximada a les set hores, tot i que el seu desnivell supera lleugerament els mil metres, en uns divuit quilòmetres de distància total recorreguda, però, com es veurà, em vaig equivocar.

[+] click para ampliar Vista posterior de l'església romànica de Sant Feliu de Riu

[+] click para ampliar Zona on s'acaba la tartera del Bassegoda pujant pel Coll de Riu

[+] click para ampliar Vista nord des del cim del Bassegoda, amb el Canigó tancant a llevant la serralada

[+] click para ampliar La colla (bé, com sempre falta el que fa la foto, un servidor, mandra de treure el trípode) dalt del cim

[+] click para ampliar La Serra de Bestracà des del cim (a l'enclotada central és on s'amaga la Vall de Sant Aniol)

En fi, que a dos quarts de deu començàrem a caminar, per la zona obaga dels Cingles de Gitarriu, seguint la mateixa pista per la que veniem, apta per a qualsevol tipus de vehicle, per tant no és d?estranyar haver-se de creuar amb algun. Cal dir que si vam començar set, ara érem vuit, perquè se?ns va afegir la "Pipa", una gosseta caçadora, una mica espantada, que no va dubtar en seguir-nos muntanya amunt.
Al cap d?una estona de pujada contínua, però moderada, arribem a una cruïlla on un camí a mà dreta mena a l?església romànica de Sant Feliu de Riu. Com que ens creiem sobrats de temps, optem per acostar-nos a aquest bell exemplar de l?arquitectura religiosa del segle XII, situat en una balconada que domina l?engorjat dels torrents i les rieres que més tard es converteixen en el Riu Llierca, així com de les muntanyes i turons d?aquest sector alt garrotxí.
Un cop fetes les fotos de rigor, tornem a la pista principal, que segueix pujant fins que arriba a La Plana, massissa edificació pairal de grans dimensions, quedant-nos clarament a la vista el nostre objectiu, el Bassegoda. El camí fa un gran revolt i torna a pujar. En un moment donat, el grup es parteix en dos i, com no ho havíem parlat prèviament, no podem apropar-nos a la Mare de Dèu de les Agulles, per la Vall del Riu, a on s?arriba per un camí que s?aparta per l?esquerra de la pista i que més endavant la recupera, ja que la cobertura del mòbil era nula.
Pujem ara de forma més evident i deixem l?obac per rebre per primer cop els raijos del sol, en un punt on la pista fa unes llargues llaçades per guanyar alçada de forma decidida. Als volts de les dotze del migdia arribem al Coll de Riu, on hi ha una esplanada i decidim fer una paradeta per posar-hi aliment al cos. De forma calmada i tranquil.la, fem via als bocates, xocolates i mandarines. En aquestes, arriba al coll un grup de tres ciclistes als qui preguntem sobre el camí de pujada al cim, ja que no veiem cap marca, ni cap fita, quan, en els mapes, el sender hauria de sortir d?on ens trobàvem. Un d?ells ens diu que entrem al bosc i tirem pel recte, que ja veuriem el camí. Recollim veles i així ho fem, per un corriol fressat que travessa el bosc, però que, de cop, topa amb una enorme paret de pedra vertical. No veiem cap via aparent, per tant, reculem altre cop al coll i baixem una mica per la pista, per si trobem algun senyal de pintura o alguna fita. Per no veiem res i ens queda clar que estem perdent alçada de forma ràpida. Tirem enrere i decidim tornar a cercar el sender des del coll. Hi ha algun dubte, però el que queda clar és que hem d?anar a petar a la paret de pedra. Un cop als seus peus, intuim una marca de pintura vermella i ens adonem que a mà esquerra, la pedrota té una canal, per la que hauriem de pujar.
A la Lluïsa, que pateix una mica de vertígen, no li fa cap gràcia la verticalitat del camí, però decidida s?enfila per les roques i passa el tros més complicat. Cal dir que entre el Coll de Riu i el Puig de Bassegoda hi ha uns 350 metres de desnivell, que es fan en 600 metres, per tant, el pendent mig d?aquest tram del camí és quasi del 60%, en la seva major part per sobre una tartera de pedra molt esmicolada, per tant, no és gens còmode de pujar i, a més a més, a mi em va agafar una "pàjara" de nassos, ja que feia un pas endavant i dos enrere. Gràcies a la paciència dels companys, vaig arribar (però "fet caldo") al punt on s?acaba la maleïda pujada i el camí planeja fins trobar-se en un tall entre les roques, on veiem els graons metàl.lics i les cadenes que ajuden a pujar els darrers metres del puig, que són pràcticament verticals, encara que força segurs. En aquest punt la vista s?obre al Pirineu i sembla que això doni forces, per assolir la primera part de la fita que ens havíem marcat. La "Pipa", que encara ens acompanyava, es va posar a plorar perquè li era impossible arribar al cim i creia que la deixàvem abandonada. En Ion, amic dels animals on hi hagi, va tenir la paciència d?anar-la a cercar i pujar-la a coll fins a la cima.
Un cop a dalt, vam gaudir fugaçment de la magnífica vista que se?ns obria, des de la Badia de Roses, l?Alt Empordà, les Alberes, el Vallespir, la Garrotxa, el Pla de l?Estany i, al nord, una amplíssima renglera de cims i pics, tancada a llevant per un Canigó emblanquinat, així com les estribacions pre-pirinenques, destacant la Serra Cavallera o el proper Comanegra.
Se?ns havia fet tard i no podiem badar, per tant, desfem el tram ferrat i tornem a la carena herbada, però ara en sentit contrari pel que hem vingut. El camí no té res a veure amb el de pujada, i encara que baixem de forma decidida, ho fem per un sender molt marcat que no té cap altra dificultat que mirar de no relliscar per la terra humida.
Ens plantem al Pla de la Bateria, on unes vaques pasturen tranquil.lament i d?aquí agafem la pista que ens porta al Coll de Principi. La "Pipa" duu un collar amb un número de telèfon mòbil, però la cobertura segueix sent nula, encara que l?aparició d?un guarda forestal (a qui, per cert no li funcionava tampoc l?emissora de ràdio) fa que els nostres camins es separin, ja que decideix endur-se-la al poble.
Ara ens entra un dubte, són pràcticament les tres de la tarda i, segons les guies, les dues hores fins a Sant Aniol no ens les treu ningú, per tant, ens plantejem baixar per la Vall del Riu, i deixar Sant Aniol per un altre dia, però el forestal ens diu que s?hi arriba en tres quarts d?hora a molt estirar. No ho acabem d?entendre, però en principi es tracta d?una persona que ha de conèixer la contrada, per tant, li fem cas i, ja integrats en el G.R. 11, anem en direcció a aquest bonic indret, al redós de la Serra de Banyadors. Pasem pel Corral de Can Principi, a on cap la possibilitat de parar per dinar, però s?imposa el criteri de tirar avall.
Seguim les traces d?aquest sender de gran recorregut que tant hem trepitjat per altres indrets, passem per les runes de Can Principi, arribem al Coll Roig i una mirada al mapa ens fa veure que, després d?una hora, encara estem a mig camí de Sant Aniol. Recular significaria haver de desfer la baixada, i pràcticament no guanyariem ni un minut de llum de sol, per tant, seguim endavant, ja que el camí és prou clar i fressat i, com que jo recordava que el tram de la riera no és complicat, ni perdedor, era preferible no aventurar-se a cercar dreceres.
Quan deixem la vista sobre el Bassegoda i ens trobem davallant en giragonses per la vessant nord del Pic de Martanyà, la tarda se?ns tira a sobre, però abans de fer-se fosc arribem a la cruïlla del camí de Sant Aniol amb el que puja de Sadernes. Obviament, optem per començar a fer les gorges i deixar l?ermita per millor ocasió. El primer creuament del riu (bastant plé, després de les plujes de la setmana) el fem encara amb les darreres llums de la tarda, però després del segon (que no fem pel pont de fusta, ja que es veu deteriorat), optem per treure els frontals.
Realment la diferència de fer el camí de dia a fer-ho en la foscor fa que les perspectives siguin completament diferents, les parets de les gorges es veuen més altes i l?aigua del riu imposa un cert respecte, tot i que la seva remor al caure per les pedres té el seu encant, com ho tenen els estels del firmament que, a l?estar lliberats de la contaminació llumínica de la gran ciutat, se?ns mostren com un planetari.
Arribem sense entrebancs a la resclosa del Gomarell, per on creuem novament la Riera de Sant Aniol. I aquí, en el punt més planer de la ruta, tenim un dubte que ens fa pedre una mica l?orientació. Al deixar la presa, la pista segueix la riba dreta del riu, que és per on jo recordava que s?havia de passar, però una creu pintada a terra, amb els colors del sender que seguiem, fa que erròniament (el que fa la foscor) agafem un corriol que s?enfila a la dreta. Als pocs metres de pujar, me?n adono que no seguim l?orientació correcta, ja que, de fet, ens dirigiem a Talaixà. En Kiko i jo mirem els mapes i decidim baixar de nou al riu. Un cop aquí, insisteixo en que crec que la ruta correcta és seguir el curs de les aigües i optem per fer-ho. Al poc la pista es converteix en un camí, i a mà dreta veiem el llum d?un mas i un replà sota seu. Ara sí que tinc clara la situació i salvem un desnivell per arribar al pla, on, seguint les roderes d?un cotxe, entre l?herba, arribem a la pista que porta al mas i d?aquí a la tanca de fusta que impedeix el pas dels vehicles. Ara ja no hi ha cap dubte sobre el camí a seguir, per tant, anem tirant fins que, a poc de travessar de nou el riu, veiem a una parella aturada al seu voral.
Ens saludem i els hi preguntem on van sense llum, ens diuen que venen de Sant Aniol i que se?ls hi ha fet fosc. Comenten que han sortit de Sadernes a les dues de la tarda i que els hi han dit que en poc més d?una hora i mitja es plantarien a l?ermita (quin concepte dels horaris que tenen per aquí!!), però un cop allà han vist que es feia fosc i com veien que s?apropaven llums (ja les havien vist a la presa, però com vam errar el camí, creien que anàvem a un altre lloc), han optat per esperar.
Els incorporem al grup (primer set, després vuit, altra cop set i ara nou) i, per fi, arribem a la zona del Pont d?En Valentí. Els nostres cotxes havien quedat sols, encara que els remolcs dels caçadors amb els seus gossos dintre seguien allà. Desfem la pista i deixem a la parella al pàrking superior de Sadernes, nosaltres ens dirigim al del càmping.
S?han fet les set de la tarda i no hem menjat res des de les dotze al Coll del Riu, per tant, entrem a l?hostal i els hi diem si tenen inconvenient en que fem via als bocates que portem; no ens posen cap trava i consumim les begudes i els cafès. Xerrem sobre la sortida i la conveniència, a l?hivern, de fer el cim i prou, deixant les excursions circulars per altres èpoques. Parlem dels projectes i els reptes per l?any nou (Carlit i Pica d?Estats, entre ells) i decidim quedar a finals de gener per iniciar-nos en les raquetes de neu, probablement a la zona de Vallter.
De tornada a casa, en Ion, que és d?Euzkadi (però parla un català perfecte) i està molt cofoi amb el fet de conèixer el nostre país amb aquestes excursions, ens diu que podriem parar a Besalú, per donar-hi un tomb. Tant en Jordi com jo, que a la mínima que ens ho demanen posem els nostres coneixements d?història i arquitectura a disposició, no dubtem ni un minut, i encara que les cames volen descans, entrem a l?antiga capital comtal pel seu extraordinari pont medieval i ens deixem portar per les pedres de les cases i palaus i per la quietut de la seva Plaça Major (segurament el fet que estigués jugant el Barça ajuda a no trobar a ningú pels carrers).
Un cop acabada la visita, ens acomiadem de La Garrotxa, cercant, com sempre, els punts positius a l?excursió realitzada i pensant en la propera.


Text i fotos : Xavier Romero
Data : Desembre de 2004