dilluns 23 de gener de 2012

Després d’haver mesurat les meves forces pel camí de les cales entre l’Ampolla i l’Ametlla de Mar i fer un parell de sortides en pla per Suïssa, volia, cinc mesos i un dia després de la patacada a la Roca Entravessada, veure si podia fer alguna mica de desnivell en pujada. El Llorenç havia planificat per aquest dissabte una ruta que tenia tots els ingredients i al•licients per a provar-ho i em va convidar a acompanyar-lo amb el seu amic Salvador. El traçat de la sortida i el caràcter del terreny era l’idoni per veure fins a quin punt la recuperació estava anant pel bon camí. El resultat ha estat molt satisfactori, ja que, sense entrebancs, ni posteriors seqüeles, he superat els 650 mts. de desnivell positiu acumulat, en uns 9 km., havent-hi invertit unes 4 hores.
Obviament, és una sortida sense cap mena de dificultat, per terreny franc, seguint bona estona el traçat del G.R. 11 (per un tram que desconeixia, per cert), i que et permet fer dos cims (de fet són quatre puntes nominades, però en dues ni te n’adones), que són el Puig Moscós, de 1.740 mts., i el Puig Sistra, de 1.989 mts. Les altres dues elevacions són el Puig de Sant Joan, de 1.648 mts., a l’inici de la carena, i el Turó de les Fontetes, de 1.760 mts., just després de la collada de Fembra Morta, que no entenc el per què té nom, quan la seva prominència és pràcticament nula.
L’inici de la caminada l’hem fet a la cruïlla de camins que hi ha al costat de Can Pletis, a la cota 1.400, seguint les marques del G.R., per una pista que surt de la part superior del poble de Molló. D’aquí seguim el sender en direcció a Setcases, per un camí carreter, ample i de molt bon fer. Passem al costat de l’oratori de Santa Magdalena (al mapa de l’ICC hi surt senyalat com a Turó de Santa Magdalena, de 1.439 mts., o sia que posats a fer puntes, en podem afegir una altra). No deixem mai les marques vermelles i blanques i seguint un filat arribem al primer objectiu del dia, el Puig Moscós, vèrtex geodèsic, que ofereix una bonica panoràmica sobre el cordal del Costabona al Canigó, sobre les muntanyes de La Garrotxa i els seus entorns, i també d’alguns cims ripollessos, com el sector del Balandrau. La carena que d’aquí ens ha de dur al segon cim del dia, que tenim al nostre NW, és ample i fa unes sifonades molt poc significatives. Passem per la collada de la Fembra Morta (que és la serra que estem seguint) i l’esmentat Turó de les Fontetes. En un punt donat, el G.R. marxa a l’esquerra per un camí ample, que podria passar per ser una pista, mentre que nosaltres seguim rectes, per dintre d’una repoblació forestal, seguint la via normal del cordal. Més endavant tornem a trobar una estaca amb marques de G.R., però ull, que no és l’11, sinó la variant 11.6, que puja al coll de Pal, als peus del Costabona, i que en molts mapes no està marcat. El sender, fressat i evident, va planejant sense perdre, ni guanyar alçada, a flanqueig del Puig Sistra, marxant evidentment en direcció a la Collada Fonda, però, en una clariana del bosc, el deixem per atènyer la carena que tenim a la nostra esquerra, poc més de 150 mts. per sobre, en un coll molt evident, entre el bosc i un grup de roques, pujant per una pala herbosa, que passa pel costat de la Font de la Solana, que presenta una llengua de gel que salvem just per sobre l’origen de la torrentera. En arribar a la carena tornem a trobar el filat metàl•lic i cal girar a l’esquerra, altre cop per dintre del bosc, per, en pocs metres, arribar al cim del Puig Sistra, cim poc definit, al ser força ample, amb una fita que el senyala. Al mapa antic de l’Alpina hi ha marcada una segona punta, que es troba al sud de la principal, a menys de 50 mts. de distància, i que és d’alçada inferior. Les panoràmiques des del lloc on ens trobem s’amplien en direcció al sector d’Ulldeter i la zona del Balandrau, oferint-nos unes bones vistes sobre aquests cordals, que s’afegeixen als que ja veníem veient del sector Canigó – Costabona.
A partir d’aquí, ens dividim, ja que el Llorenç marxa, per on hem vingut, en direcció al cotxe, per estalviar-me part de la baixada, i d’aquesta manera el Salvador, que m’acompanya, i jo seguim el cordal carener de la Serra de la Solana, arran del filat, on a estones veiem traces de corriol, passant pel Pla de les Anelles i la Collada Verda, on ja comencem a baixar pel llom herbat de la serra en direcció al refugi forestal de les Saleres de Cardeget, al costat de la pista que puja d’Espinavell, que travessem un parell de cops, on donem per acabada l’excursió.
Per cert, el mot Fembra Morta es refereix a una llegenda que parla d’una noia de Molló que va pujar de nit a la muntanya desafiant el fred i els fantasmes que li deien que hi sortien. Quan va ser-hi, va clavar un tros de ferro rovellat al terra per deixar constància del punt on havia arribat, però sense adonar-se’n s’hi va enganxar el davantal i en sentir-se retinguda sense veure’n la causa, la por li va parar el cor i es va morir. Per cert, hi ha a Catalunya una altra serra amb el mateix nom, a l’Anoia, en els municipis de Castellolí i de Piera.

entrada completa

diumenge 11 de desembre de 2011

Passats menys de quatre mesos de l’intervenció a les cervicals i un cop fora la cuirassa que m’ha immobilitzat el coll durant aquest temps, he volgut tornar a provar les sensacions de caminar per corriols i senders. L’indret escollit ha estat el “Camí de les Cales”, considerat com l’etapa 29 del G.R. 92 o Sender del Mediterrani, entre les localitats de l’Ametlla de Mar i l’Ampolla, que suposa un recorregut de 16,900 km., amb un desnivell positiu acumulat que no puc determinar, però que es deu aproximar als 250 mts., ja que al wikiloc hi ha dades de tota mena al respecte, però força contradictòries, que fins i tot arriben a facilitar 570 mts. com a referència, crec que errònia, no ho sé. De totes maneres aquests metres, siguin els que siguin, es fan, com es pot veure a la darrera imatge, amb un continuat dent de serra, degut a les pujades i baixades a les diverses cales que es passen. Malgrat que el traçat està pautat per fer en 4,25 hores, he de dir que hi hem estat força estona més, ja que hem badat i hem fet un munt de fotografies, tota vegada que el lloc i el dia bé s’ho mereixien.
La Montse i jo hem preparat l’etapa, però, per fer-la en sentit invers, començant al port de l’Ampolla per acabar a l’estació de tren de l’Ametlla de Mar. En tot moment, el sender va per la costa, ja que pràcticament no s’allunya del litoral, llevat del tram final, on s’ha de salvar l’inevitable Port de l’Estany. El fet de seguir el G.R. fa que l’orientació sigui senzilla, tot i que hi ha un parell de punts on hem hagut d’emprar l’imaginació, al perdre de vista els senyals vermells i blancs. Crec que les marques estan més pensades per fer el trajecte de nord a sud que a l’inrevés. Però, com he dit, la referència sempre és la pròpia línia costanera.
Es tracta d’un recorregut preciós, en un marc incomparable, amb uns matisos cromàtics força contundents, que fa pensar més en la Costa Brava que en un tram del golf de Sant Jordi al Baix Ebre, travessant petites cales i platges més grans, voltats de pins, oliveres i alzines, de la pedra dels marges i d’edificacions de tota mena, algunes molt integrades al paisatge, però d’altres, lamentablement, força agressives amb el mateix. El sector corresponent al terme municipal d’El Perelló està sent condicionat amb passeres i baranes, que el fan ideal pel passeig. També es veuen antigues construccions militars, amb referències fins i tot a la Primera Guerra Mundial, en un dels punts on s’hi han instal.lat panells informatius.
A l’estiu es pot gaudir del bany i ara, fora de temporada, de la sol.litud d’un dels indrets que tenia pendents de fa molt de temps. En definitiva, ha estat una magnífica retrobada amb la natura.

entrada completa

dissabte 12 de novembre de 2011

El dissabte 12 d’agost, darrer dia de la nostra estada a Luz Saint Sauveur, decidim fer una altra de les rareses d’en Llorenç, una curta però interessant matinal, d’uns 550 mts. de desnivell positiu acumulat. Es tracta de l’ascensió al Pic de Viscos, un cim punxegut, de 2.141 mts. d’alçada, que es troba just a la confluència de les valls de Cauterets i Gavarnie, per la qual cosa ofereix una visió privilegiada d’aquest entorn, tot i que, al contrari que les quatre jornades anteriors, la visibilitat ja no era tant nítida, a l’estar previst un canvi de temps. La sortida la fem des del darrer remuntador del sector de Bedérét, a l’estació d’esquí de Luz Ardiden, seguint la traça del G.R. 10 fins al coll de Riou. Aquí cal girar a la dreta, per darrere unes runes, i seguir un sender marcat en groc que ens durà al cim, flanquejant el suau cordal carener, fins arribar a un coll sense nom als peus del nostre destí. Just abans d’aquest coll, el camí passa pel Soum de Counques, per una zona rocallosa, relativament encrestada, però senzilla, on millor no badar, sobretot si a l’hivern s’ha format gel sobre les pedres. Els darrers 160 mts. són força costeruts. La tornada la fem carenejant. D’aquesta manera, sense adornar-nos, passem pel Tuc des Arribans, Pène Nere, Escalabor i Pène de Bassots, fins tornar al coll de Riou, on desfem la pujada, tallant el G.R. 10 per alguna drecera, molt evident en aquest sentit de la marxa. Un immens núvol de formigues voladores (com ens va passar fa anys al Tuc dera Entecada) ens va impedir fer estada a la creu del cim i la corresponent foto de grup. I amb aquesta galeria s’acaba la retrospectiva estival, ja que les imatges del dia de la patacada val més obviar-les. Ara toca treballar al màxim per a poder fer-me veure de nou per aquesta secció de la web.

entrada completa