dilluns 14 de maig de 2012

Aprofitant l’estada de la Montse per terres catalanes, hem anat a donar un tomb a una de les muntanyes amb més solera del país, el Puigsacalm. Tot i que l’he pujat vàries vegades per diversos llocs, em quedaven dues vies per descobrir. Una d’elles és l’itinerari carener que passa pel Tossell Xic i el Gros i l’altre era completar el camí del Pas dels Burros. A més a més, després de molts mesos, he pogut tornar a gaudir de la companyia del Joan, un bon amic amb qui sempre ve de gust compartir la caminada.
Per tant, seguint les indicacions d’una de les webs de referència per aquesta mena d’itineraris, www.senderisme.tk, hem fet una ruta en forma de llaç o de vuit, que ens ha dut del coll de Bracons a les dues puntes citades, per un camí amb una pujada molt exigent i dreta, on cal ajudar-se a estones de les mans, per baixar després als rasos i al collet de Clivillers, on hem agafat el sender del Pas dels Burros (molt recomanable, ja que ofereix una visió diferent d’aquesta cara del Puigsacalm, amb una sèrie de balconades que et permeten contemplar les parets de pedra que es veuen des de la vall d’en Bas), que ens ha dut fins al coll de Santa Magdalena, on hem enllaçat amb el camí que puja de l’ermita – refugi i que ja havia fet altres cops, tant de pujada com de baixada. D’aquí, en la segona pujada exigent del dia, hem arribat a la carena i ens hem dirigit al Puig dels Llops i al propi Puigsacalm.
Per cert, una anècdota que no entro a valorar, però que no comparteixo. Han tallat la creu metàl.lica que hi havia al cim i roman empeus un metre de la seva base. Portar una radial fins aquí dalt per treure-la em costa d’entendre. Sé que ha passat el mateix amb la del Gra de Fajol. No sé si es pot considerar un robatori, ja que aquests símbols deuen ser propietat dels centres excursionistes que els instal.len i deuen tenir tots els permisos per a col.locar-les, però no em deixa de sorprendre.
La tornada al Coll de Bracons l’hem fet per la ruta “normal”, passant pels rasos de Manter, la font Tornadissa i la collada de Sant Bartomeu.
Les dades aportades per la web de Senderisme i Teca parlen d’un recorregut amb una distància aproximada als 11,60 quilòmetres i un desnivell postitu acumulat de 950 mts., que es fa en forma de dent de serra, com es pot comprovar en el perfil que hi ha publicat a la seva web. No entro en més detalls sobre la descripció de la ruta, doncs poca cosa o res hi puc afegir al que allà s’hi comenta. Comprove-ho.

entrada completa

divendres 11 de maig de 2012

Vista la resposta del meu cos a la sortida montserratina del dissabte anterior, el dimarts dia 1 de maig vam decidir sumar al cos un altre bona dosi de quilòmetres, pujant al Castell de Milany des de Vallfogona de Ripollès, però amb una variant prèvia (seguint els consells d’en Llorenç), que va ser passar per l’església de Santa Magdalena de Cambrils, formant d’aquesta manera una interessantíssima i agradable ruta circular.
El cotxe el deixem a la zona esportiva de Vallfogona, al costat dret de la carretera que porta de Ripoll a Olot (N-260-a) i d’allà mateix baixem per una pista cimentada en direcció a la riera, que no hem de travessar, sinó que hem de seguir la seva riba dreta orogràfica, fins a passar-la per uns rocs habilitats a l’efecte. El sender s’enfila recte, en el mateix sentit, deixant-nos al mas de Ciutadia, situada al costat d’una pista. S’ha de dir que seguim el traçat del PR-C-59.2, però certament no em trobat cap senyal groga i blanca fins poc després d’aquest mas, per tant, ens hem deixat dur per la intuició, seguint el que el mapa Alpina ve a dir-nos i a unes marques liles en forma de punt.
Travessem la pista esmentada i tornem a enfilar-nos de front a una terrassa herbada on ja veiem, tot i que sigui de forma escadussera, alguna fita del P.R., que coincideix amb els punts liles. Ara anem per un còmode camí carreter, que ens fa passar de nou a gual el Torrent de la Bauma, que forma una bonica bassa i després per la font dels Burros, al marge. Més endavant, a l’alçada d’un rètol on diu Mas de Bauma, arribem a una cruïlla, per on hem de girar a l’esquerra en 90º i enfilar-nos de forma sobtada, travessant algunes antigues parcel.les d’aquesta zona d’acampada, avui fora d’ús.
Seguint el sender arribem a un gran mas, anomenat Puigvassall, que travessem i continuem de forma planera fins a una àmplia collada herbada, el Pla de Puigvassall, on hi ha una cruïlla de pistes. Hem de seguir per la que marxa a la dreta. No hi ha cap senyal que ho indiqui, però el mapa ens deixa clar quin és el camí correcte. Aquesta pista va fent llaçades, tot i que el sender la talla fent dreceres, per tant, cal estar a l’aguait dels senyals grocs, que ens duran de forma directa i costeruda fins a Santa Magdalena de Cambrils, església situada en un petit replà voltat de faigs, a 1.547 mts. d’alçada, on conflueixen les serres de Santa Magdalena o de Cambrils i la de Milany. El santuari existia ja el 1.326 i fou ampliat amb una hostatgeria al segle XVII. Avui tot plegat està ben enrunat, quedant empeus el petit edifici religiós, amb un campanar d'espadanya i un petit atri. Fins aquí hem fet un dels costats del que seria el triangle de la ruta. A partir d’ara seguirem en sentit oest el traçat del PR-C59, un bonic sender de carena, ben senyalitzat, que tot i no ser planer del tot, ja que va fent suaus ondulacions, no perd ni guanya gaire alçada, passant per indrets com la collada de la Creu de l’Espinal, el Pla del Tabac o el Collet de l’Amorriador. En algun punt ens deixa contemplar àmplies panoràmiques, tant a dreta, sobre el Pirineu, com a l’esquerra, vers les comarques d’Osona, el Vallés i més enllà. Aquest costat del triangle el tanquem al coll de Milany, a 1.484 mts. d’alçada, que abandonem per enfilar-nos al castell, seguint la pista en el mateix sentit de la nostra marxa, fins que es converteix en un corriolet que s’enfila cap a l’esquerra, grimpant pel que queda de la construcció medieval, situada a 1.533 mts., al límit amb el terme de Vidrà. El castell està esmentat el 962, tot i que fou abandonat al segle XIV, quan els senyors feudals s'instal•laren a Vallfogona, derruint-lo definitivament els terratrèmols del segle XV. Avui en dia queden quatre pedres d’una paret, on s’alça una senyera i una mica més avall un vèrtex geodèsic.
El panorama des d’aquí dalt és amplíssim, ja que abasta des del Montseny als Pirineus i del Pedraforca al Canigó, tot i que a la llunyania es veuen les formes de Monserrat i el sector de La Mola i Sant Llorenç del Munt. A més a més, fàcilment es poden identificar el Cadí, Tossa d'Alp, Puigmal, Bastimens, Costabona, Taga, Comanegra, Bassegoda, Puigsacalm o les serres de Montgrony, Cabrera i l’Albera, per a citar-ne algunes de representatives.
De tornada, per tancar el tercer costat del triangle esmentat, anirem altre cop al coll de Milany, i seguirem a l’esquerra les marques del G.R.-3, davallant pel Rec de Can Villaura i la font de l’Abeurada, que queden a la dreta i, que en el nostre cas, porta un bon cabal d’aigua, gràcies a les darreres plujes. Primer baixem de forma decidida per un sender que ens deixa a una pista forestal, que seguirem a la dreta, travessant el torrent, per la que anirem força estona, fins que a l’apropar-nos a Vallfogona, que ja ens queda a la vista, l’abandonarem, per baixar per un corriol, entre camps, que travessa vàries tanques metàl.liques. Poc abans d’arribar al nucli, passarem per un magnífic pont medieval del segle XIV que creua la riera de Vallfogona i que ens deixa als peus d’un darrer tram de pujada fins a la plaça de la Vila i d’aquí a l’església de la Mare de Déu del Pòpul i el castell de la Sala, des d’on tornarem al punt on al matí hem deixat el cotxe.
Tot plegat suposa un recorregut de 16 quilòmetres de distància, amb un desnivell positiu acumulat de 985 mts., en el que hem invertit unes set hores, que és el temps que marquen els rètols informatius que anem veient en els punts claus d’una molt recomanable ruta.

entrada completa

dijous 10 de maig de 2012

Tot i que l’alta hospitalària encara haurà d’esperar algun temps i vist el que he pogut fer en els darrers mesos, tant a Catalunya, com a Suïssa, vaig mirar de posar una mica a prova la meva capacitat física en una situació de més esforç del que havia fet fins ara. Per tant, el darrer dissabte d’abril vam decidir anar a donar un tomb una mica més exigent per la sempre recorrent muntanya de Montserrat, ja que ofereix un ampli ventall de possibilitats i és plena de simbolisme. D’aquesta manera, vam deixar el cotxe en un punt intermig de la pista de Collbató a la Vinya Nova (420 mts.), a mig camí entre el Casalot i el Clot de la Mònica i vam començar a pujar pel camí de les Bateries, fins arribar a la cruïlla amb el sender de Sant Joan (760 mts.), que ens va dur fins a la primera de les ermites del dia. D’aquí vam ascendir a la Miranda de Santa Magdalena (1.132 mts.) i per les escales de Jacob vam anar a cercar el camí nou de Sant Jeroni (1.010 mts.), recorrent la serra de l’Alzina de les Paparres fins al punt zenital del massís i de la comarca del Bages (1.237 mts.). De baixada, passem per les Pinasses (1.139 mts.) i anem fins a l’Albarda Castellana (1.177 mts.), sostre comarcal del Baix Llobregat, on em sorprén la desaparició de la corda que m’havien dit que hi havia instal.lada a la paret final. No l’he arribat a veure mai, en les tres ascensions anteriors que he fet a aquest cim, però en reportatges fotogràfics d’altres companys, sabia de la seva existència. Hi ha un ancoratge fixe amb un mosquetó a la roca, però res més. Per tant, ens va tocar grimpar i certament vaig tenir dubtes de que estigués en condicions de fer-ho, però ens en vam sortir. He de reconèixer que el que abans era un divertimento, ara em resulta un pèl delicat i m’entren dubtes. De tornada i un cop enllestits aquests tres cims monsterratins, vam agafar a la dreta un corriol marcat amb senyals grocs i blaus (que no coneixia, tot i que he vist que està marcat com a punt d’accés al camí dels Francesos) que ens va dur de nou al camí de Sant Joan a Sant Jeroni i vam desfer-lo en sentit invers fins al collet on acaba el sender que puja dels Pollegons (1.015 mts.) i que nosaltres vam fer de baixada fins al Clot de la Mònica (438 mts,), tancant d’aquesta manera aquesta ruta pràcticament circular per Montserrat. He de dir que aquest cop el camí dels Pollegons l’he trobat força empipador, doncs les darreres tempestes hi han fet estralls i és fàcil anar de cul a terra per la quantitat de pedra solta que hi trobes. A la zona dels torrents de les Artigues hi ha un caos d’arbres, rocs i malesa que abans no hi era. La fita per indicar l’entrada a la canal del Llorer, de totes maneres, segueix empeus.
En total, segons les dades proporcionades per l’Oriol, del magnífic blog apeupermontserrat.blogspot.com, que us recomano, hem fet un recorregut aproximat als 12,60 km., amb un desnivell positiu acumulat proper als 1.225 mts., en el que hem invertit unes set hores reals, comptant aturades. El dia estava tapadot, però sempre és un gaudi poder fotografiar el massís montserratí.

entrada completa