dilluns 30 de agost de 2010

Qüestions familiars m’han dut aquest passat dissabte a la Costa Brava i he aprofitat per apropar-me a un dels indrets que per mi té més magnetisme i atracció, el monestir romànic de Sant Pere de Rodes. Situat a 510 mts. d’alçada, està construit en el vessant sud de la serra de Rodes al Parc Natural del Cap de Creus. Sobre seu s’aixequen les restes del castell de Sant Salvador de Saverdera i al costat hi ha un dels vèrtex geodésics de la zona, el pic de Sant Salvador, a 670 mts. d’alçada, punt més elevat de la muntanya de Verdera. Malgrat la calor i l’hora tardana a la que m’he posat a caminar, he intentat fer una ruta circular una mica diferent a la que vaig fer el darrer cop que em vaig deixar caure per aquí, que va consistir en seguir el circuit que de La Selva de Mar puja al monestir i al castell, passa pel cim de Sant Salvador i el Puig de Querabls, baixa al coll de Sant Genís i d’aquí torna al punt d’inici. Com vaig trigar unes sis hores, per tractar d’escurçar-ho, m’he guiat d’una ressenya que del Pla d’Estar baixa directament al mas de l’Estela, ruta que m’havia d’estalviar força estona. Lamentablement, per més voltes que hi he donat i per més esgarrinxades a les cames, no he trobat l’entrada d’aquest corriol. El punt on hi ha el rètol cremat, que és on senyala la ressenya que comença la baixada, es troba a recer d’unes roques. Pel vessant occidental sí que s’intueix un camí de baixada, però pel sector oriental no l’he vist. No vull dir que no hi sigui, però ni de pujada al Puig de Querabls ni de tornada al Pla d’Estar l’he vist. És una zona molt espessa de sotabosc i roques, on no s’intueix cap sender. També he intentat baixar seguint la línia elèctrica, pensant que probablement les tasques de neteja haurien deixat un rastre de camí, però, malgrat els incendis que hi ha hagut els darrers anys, per sota el filat no hi ha passat ningú. Amb tot això vull dir que no he pogut completar la circular, que segur és pot intentar, perquè sé que hi ha gent que l’ha fet (hi ha tracks de GPS al wikiloc), però les condicions del moment m’han impedit fer-ho. Per tant, he hagut de recular per on he vingut, fastiguejat de la calor (havien donat avís de tramuntana, que havia d’alleugerir la sensació tèrmica, i no ha aparegut) i de l’herbei que m’ha deixat les cames com un mapa orogràfic en relleu.
En definitiva, he sortit de La Seva de Mar (a 48 mts. d’alçada) en direcció a la capella de Sant Sebastià, punt on es complerta el cercle que passa pel coll de Sant Genís, seguint sempre uns camins fitats amb senyals grocs, que són una magnífica referència. Al costat d’uns marges de pedra, arran del torrent i després de travessar una pista, es comença a guanyar alçada de forma continuada per un sender molt antic, perfectament traçat i treballat, que en llaçades consecutives ens deixa a la zona d’estacionament dels vehicles que pujen del Port de la Selva. Són 450 mts. que es salven en pràcticament una hora, ja que l’ascens no dóna treva.
Cal seguir una estona la pista de ciment que ens deixa a les dependències del conjunt arquitectònic. Si es disposa de temps i ganes, val la pena dedicar-li una horeta a visitar-l’ho. És una joia del romànic, que ha sofert un profund procés de restauració, després que els expolis, degut al seu abandó, l’haguessin malmès severament.
Al costat de l’entrada al monestir hi ha unes escales que porten al castell de Sant Salvador, per un corriol molt fresat i evident, que ens va oferint les característiques vistes sobre la badia del Port de la Selva, la Vall de la Santa Creu i la retallada línia de la costa. Des de les restes del castell obtindrem una panoràmica de 360º sobre la badia de Roses i l’Empordà, el Montgrí, la Garrotxa, el Cap de Creus i el de Cervera, les Alberes i, a l’horitzó, dos massissos prou coneguts, el Montseny i el Canigó. Lluny de les habituals serres pirinenques, també he pogut gaudir de bones vistes a vol d’ocell a menys de 700 mts. d’alçada.
El cim de Sant Salvador està a tocar de les restes del castell, cal recuperar les marques grogues i seguir un corriolet molt marcat que ens deixa en aquesta talaia, des d’on veiem les runes i, per sota seu i a l’esquerra, l’ermita de Sant Onofre.
Aquí comença la carena de la muntanya de Verdera, que queda tancada a la nostra vista pel Puig de Queralbs, segona elevació de la jornada. El camí continua sent molt evident, però canvia el seu caràcter, ja que el descens del cim de Sant Salvador es fa per un corriol trencat i costerut, on, a estones, cal ajudar-se de les mans. S’arriba al coll de la Verderola (560 mts.), “guarnit” amb una torre elèctrica, i des d’on cal superar una petita elevació rocallosa, que ens deixa a un altre collet, el de la Coma, pas previ a l’esmentat Pla d’Estar (610 mts.), al que s’accedeix després de regatejar un grup de roques que semblen barrar el camí. Aquí trobem l’antic rètol doble, avui il.legible a l’estar calcinat, que duia com a referència per la baixada. Fins al Puig de Queralbs (621 mts.) tenim uns 10’, des d’on s’amplia la vista sobre la badia de Roses i aquest sector de la Costa Brava nord. Els senyals grocs marxen en direcció al coll de Sant Genís, antic pas natural entre Roses i La Selva de Mar, però, com la meva idea era tornar per la via directa al mas de l’Estela, reculo fins al retol cremat i aquí comença el meu calvari particular. Vista la meva manifesta incapacitat per trobar el sender en aquest punt (després m’he assabentat que el lloc per on s’accedeix està una mica més amunt, sota mateix del Puig de Queralbs), decideixo recular, per la qual cosa, toca grimpar allò desgrimpat i tornar a pujar el cim de Sant Salvador (per tant, com era la jornada commemorativa del 25è. aniversari de l’ascensió catalana al sostre del món, he fet el “meu Everest” particular dues vegades), ja no entro a les restes del castell, sino que encaro directament el camí del monestir i el de baixada al poble de La Selva de Mar, nucli molt característic i extremadament curiós, tota vegada que, junt als noms dels carrers, hi ha una placa ceràmica amb rodolins relatius als mateixos. La proximitat de la platja del Port de la Selva, fa que calmi el calor i les esgarrinxades amb un bon bany de tarda i una estona a una de les terrasses d’aquest petit nucli costaner, que sembla no voler caure sota les urpes de l’especulació immobiliària, el temps ho dirà ....
Sobre el mapa, hauré caminat uns 10 kms., amb un desnivell posititu acumulat proper als 800 mts., si es tenen en compte els collets careners i la doble ascensió.

entrada completa

dimarts 24 de agost de 2010

Després d’estar-me un mes sense trepitjar la muntanya per una punyetera lumbàlgia, que ha enviat en orris tots els projectes de l’agost, finalment aquest passat cap de setmana vaig proposar als companys una volta poc exigent, però prou interessant, per veure com em responia el cos. Temps enrere ja havia planificat amb en Llorenç la volta per les serres d’Arenho i Samont a la Vall d’Aran i aquest va ser el destí triat.
Com finalment hem estat força colla, però molt heterogènia, cadascú ha fet el que li ha plagut, coincidint tots plegats inicialment al Coret de Varradòs i tres hores i escaig més tard al Còth de Salient, moment en que, després de fer un mos, ens hem separat.
La Mònica, el Jordi i el Pol han pujat el Tuc Nere (2.511 mts.), l’avi Jordi i la Gina hi han sumat el Tuc de Samont (2.500 mts.), el Llorenç i el Lluís ens han acompanyat a fer els tres tucs de la Serra d’Arenho i mentre el Jordi i jo hem acabat la volta sencera, el Joan ha optat per quedar-se al Tuc Nere, ja que les aigües de l’estany de Treuetes li han cridat més que fer i desfer el cordal que duu al Tuc de Samont. Com podeu veure una excursió “a la carta”.
Si el que es vol és pujar individualment les serres d’Arenho o de Samont, la ruta més simple des del Coret de Varradòs és seguir el sender fresat que va per sota i paral.lel al P.R. 112-113, ja que aquest no té ni solta ni volta (i, a més a més, es perd molts cops), fins al Còth de Salient, una passejada que no arriba als 300 mts. de desnivell, i d’aquí tirar a dreta o a esquerra, segons convingui. Ara bé, si es vol fer una volta més complerta, del Coret de Varradòs cal seguir pel dret el pendent que tenim al davant, més o menys arran del fil metàl.lic que hi ha, fins arribar a la carena, on ens trobarem amb un grapat de relleus. Un d’ells és Era Montanheta (2.402 mts.) i més endavant tenim el sostre de la serra, el Tuc dera Pincèla (2.546 mts.), per acabar al Tuc d’Arenho (2.522 mts.), absolutament prescindible, ja que tot i que és el que té el vèrtex geodèsic i dóna nom al cordal, realment no aporta res i la seva ascensió és molt avorrida.
D’aquest cim cal baixar al Còth de Salient (en teoria pel P.R. 112, tot i que no hem vist cap senyal, ni traça) i, sense arribar, si no es vol, als estanys, emprendre una forta pujada pel llom herbat del Tuc Nere, en direcció a un collet que es veu a la seva dreta, des d’on el senderó puja dalt del cim, que és el que més caràcter té de tots els que hem fet. La baixada es fa per un tram de roques que dóna pas de nou a una portella herbada on s’inicia el camí de pujada a les tres puntes del Tuc de Samont.
Per no haver de pujar de nou al Tuc Nere, de tornada, l’hem flanquejat per la seva esquerra, per un corriolet molt estret i una mica penjat que, sense pedre ni guanyar gaire alçada, uneix els dos colls que marquen el cim i d’aquí de nou hem tirat avall, fins a l’estany de Treuetes, on ens esperava el Joan amb una proposta lúdico-festiva a la que no ens hi hem pogut negar. Per tornar al Coret de Varradòs hem seguit el sender que de l’estany segueix la riba esquera de l’Arriu dera Pincèla i que, un cop el travessa, va seguint per sota el cordal de la serra que hem fet de pujada, oblidant-nos del P.R.
No hem dut G.P.S., per tant, no disposo de dades sobre distància i desnivell acumulat, però si es fa tota la volta sencera venen a sortir sobre el mapa uns 840 mts. positius.

entrada completa

dilluns 9 de agost de 2010

A l’extrem més nord-oriental de la Vall d’Aran, per sobre la vall de Montgarri, s’alça el darrer gran pic fronterer d’aquesta contrada, el Tuc de Barlonguèra o deth Milh, una muntanyassa de 2.802 mts. d’alçada, força desconeguda, recuperada en part de l’oblit gràcies a estar inclosa en la llista dels cent cims de la FEEC. Les referències que tenia de la seva ascensió eren poc, per no dir gens, engrescadores. Ruta sense traça de sender, per terreny confús i una dura tartera final, fèien que pujar per la ruta normal del barranc deth Milh fos més un problema que un repte. De totes maneres, el mapa de l’Alpina no semblava donar més opcions.
Però va caure a les meves mans una ressenya del llibre “50 montañas del Pirineo” d’en David Atela que em va acabar d’obrir els ulls, ja que em confirmava un fet que sobre l’esmentat mapa no veia (al de l’editorial Piolet sí que hi surt), però que m’havien explicat, i és que existeix un G.R. transfronterer que uneix els refugis de Montgarri i Estagnous, passant pel Pòrt dera Girèta, la qual cosa ens facilitava l’ascens al cim i a més a més, ens obria la porta a un recorregut circular, a l’unir a la pujada prevista el Tuc dera Girèta i seguir el cordal carener de l’anomenada Montanha de Barlonguèra, una cresta sense pràcticament dificultats tècniques, però que suposa anar salvant relleus, sumant-li metres al desnivell acumulat.
D’aquesta manera hem deixat el cotxe a les Casses del d’Ossau (1.615 mts.), a la cruïlla on la pista del pla de Beret gira a l’esquerra per anar a Montgarri. Es passa la Noguera Pallaressa pel pont de Mariano i s’enfila el prat per a trobar-nos amb el sender que ve del santuari i que està marcat com a G.R. El corriol travessa per una palanca de fusta l’Arriu Porquèr i seguim per una zona de matollar que més endavant entra al bosc, en una pujada continua però còmoda. Sortim a una clariana anomenada Pleta des Bandolèrs, a 1.880 mts. d’alçada, i el sender gira 90º a l’esquerra. Aquí les traces del G.R. no estan del tot clares, però ens hem de dirigir a un grupet alçat de pins, on veurem unes estaques amb les marques.
Després d’un tram herbat, entrem de nou al bosc, on el corriol pot semblar perdre’s, però sempre l’acabes trobant, bé per estar més fresat o bé per topar-te amb les marques vermelles i blanques. Aquest camí ens deixa a un collet, la Passada dera Girèta (1.985 mts.), des d’on cal perdre una mica d’alçada, per anar a cercar la llera de l’Arriu Hered i pujar fins arribar als Plans de la Coma dera Girèta (2.090 mts.). Seguim el sender pel mig d’aquest immens prat, quedant-nos a l’esquerra la coma que forma l’Arriu i el Sarrat dera Girèta, per on podria pujar-se a la carena de la Montanha de Barlonguèra (de fet, acaba de sortir al mercat un llibre de Xavier Gregori que se’n diu “17 excursions a peu per la Vall d’Aran” que va per aquí), però que deixa al marge la pujada al Tuc dera Girèta.
Les traces del G.R. no són gaire clares en aquest tram herbat, però l’orientació és tant evident que no ens ha de preocupar. Més endavant, el corriol s’enfila fort, quedant-nos a l’esquerra el torrent (darrer punt on trobar aigua, cal tenir-ho en compte), del que ens allunyem per arribar, sempre en forta pujada, però per terreny franc, al Pòrt dera Girèta, amb el Clòt dera Renhatja als nostres peus. Estem a 2.440 mts. d’alçada i deixarem aquí la comoditat del G.R., que marxa a la dreta, en direcció al Pòrt de Barlonguèra, per seguir, a ponent, un cordal definit, amb traces discontinues de sender, que ens deixarà al Tuc dera Girèta (2.570 mts.), pic amb poca personalitat, però des d’on les panoràmiques sobre el Mont Valier i el vessant francès de la muntanya són amplíssimes, tot i que la boira ens les vulgui limitar.
Ja fa estona que el Barlonguèra ens deixa veure el seu perfil, però des d’aquí s’alça com un cim imponent. La carena que forma la seva Montanha homònima és molt evident i tot i que sembla que tingui algun pas difícil, un cop hi ets, les coses es veuen d’una altra manera. No hi ha fites, però s’intueix un corriolet que segueix els millors passos. Es van salvant relleus, a estones per dalt del cordal i altres per un vessant o per l’altre, fins que a mitja cresta, s’ha de baixar una bretxa que ens barra el pas. En aquest cas, el sender es decanta cap el sector aranès, que seguim fins a un punt on anem de nou per damunt la carena, fins arribar a una gran fita de pedres, a 2.721 mts., que en algun lloc he vist anomenar Tuc deth Cap de Barlonguèra o deth Milh. El nostre objectiu és al davant i costa endivinar per on s’hi puja. Cal baixar primer al Coret deth Milh (2.688 mts.), punt per on tornarem després, des d’on un sender molt ben traçat i evident (amb una diagonal final una mica exposada, que pot esdevenir complicada amb glaç) ens permet accedir a la cresta cimera del Tuc de Barlonguèra, amb el seu vèrtex geodèsic una mica més enllà. Imponents vistes les que es tenen des del cim, que compensen amb escreix l’esforç de la pujada i el que haurem de fer en la baixada.
La tornada la fem pel barranc deth Milh, que s’inicia amb una tartera esmicolada i força dreta, molt antipàtica i que és un dels handicaps de la ruta natural d’accés al pic. Més enllà, arribem a una balconada des d’on s'obre un immens pla herbat, on, malgrat buscar-ho, no trobem cap rastre de sender, per la qual cosa cal baixar per on millor plagui. Nosaltres ens hem anat decantant a la dreta, arran del torrent, on hem vist dues fites. Cap més. Així s’arriba a unes llastres de pedra, per on discorre l’aigua, que donen pas a un tram extremadament pessat, pel sotabosc, matollar, els arbusts i la manca d’una mínima referència de pas. Realment, explicar per on anar és molt complexe, hem optat per fer-ho arran de riu, però ves a saber si hi ha altres opcions. Finalment s’arriba al punt de confluència del torrent que baixa del barranc deth Milh i l’Arriu Porquèr, des d’on, per un prat planer, trobem la palanca per on passa el traçat del G.R. i que tanca el cercle que havíem iniciat de bon matí.
Amb aturades incloses, entre elles més de mitja hora al cim, hem invertit unes deu hores en fer aquest circuit, el passat dissabte 24 de juliol, que comporta un desnivell positiu acumulat d’uns 1.300 mts. i un recorregut d'uns 12,5 km.

entrada completa